Història de l’emmagatzemament informàtic

Historia emmagatzemament cloud

La humanitat sempre ha tractat de trobar formes d’emmagatzemar la informació. Actualment, les persones s’han acostumat a la terminologia tecnològica, com ara CD-ROM, clau USB i DVD. Els disquets i cintes de casset s’han oblidant a excepció dels més nostàlgics. Les generacions posteriors simplement s’han oblidat de la tecnologia que va ajudar a evolucionar els sistemes informàtics d’emmagatzematge eficients que tots fem servir cada dia. Amb el temps la humanitat continua treballant per tal d’innovar i crear noves possibilitats.

Actualment els innovadors, seguits d’una gran majoria d’empreses i particulars, han descobert el núvol o cloud, i els enormes avantatges en quant a mobilitat i estalvi, que aporta aquesta tecnologia. Després de quasi 100 anys d’història d’emmagatzemament informàtic, estem davant de la solució més òptima pel que fa a la possibilitat de guardar informació. Finalment no depenem de portar físicament amb nosaltres aquesta informació, sinó que la podem tenir disponible arreu del món i sense limitació d’espai. Fàcil, ràpid, escalable i econòmic. Aquestes son les claus de l’èxit de l’emmagatzemament al núvol.

Tot seguit, refem és el camí que ens ha portat fins on som, i el que marca els passos del que vindrà.

1928

Cinta magnètica

Fritz Pfleumer, en enginyer alemany, va patentar la cinta magnètica el 1928. Aquest invent estava basat amb el cable magnètic de Vlademar Poulsen.
1932

Tambor magnètic

Un inventor autsriac, G. Taushek, va inventar el tambor magnètic el 1932, basat amb el descobriment anterior de Fritz Pfleumer.
1946

El tub de Williams

El professor Fredrick C. Williams juntament amb Tom Kilburn, van desenvolupar el tub de Williams a la Universitat de Manchester. S’utilitzava per emmagatzemar electrònicament dades binàries. Va ser la memòria RAM dels primers ordinadors de programa emmagatzemat.
1948

Selectró

El selectró és una vàlvula termoiònica capaç d’actuar com memòria d’accés aleatori ( RAM ), una forma primerenca de la tecnologia digital memòria d’ordinador va ser desenvolupat per Jan A. Rajchman i el seu grup a Radio Corporation of America
1949

Memòria de línia de retard

Una memòria de línia de retard és un dispositiu capaç d’emmagatzemar dades aprofitant el temps que necessita un senyal per a propagar-se per un medi físic.
1950

Nucli magnètic

El nucli magnètic és un component fonamental de ginys elèctrics com electroimants, transformadors, inductors o de qualsevol màquina elèctrica, al voltant del qual hi ha un enrotllament de fil conductor. La seva funció és la d’incrementar la força i els efectes del camp magnètic que produeix el corrent elèctric.
1956

Disc dur

Un disc dur inclou discs giratoris, que emmagatzemen bits d’informació digital d’una superfície plana metàl·lica.
1963

Cinta de cassette

Philips va crear la cinta de cassette el 1963. Originariament el va crear per a màquines dictades, tot i això es va convertir en un mètode de distribució de música. El 1979, Sony va crear el Walkman i va contribuir a transformar la utilització del cassette, convertint-lo en quelcom popular i molt utilitzat.
1966

DRAM

La Dynamic Random Access Memory (DRAM) és una memòria electrònica d’accés aleatori, que s’usa principalment en els mòduls de memòria RAM i en altres dispositius, com a memòria principal del sistema. És una memòria volàtil, és a dir quan no hi ha alimentació elèctrica, la memòria perd la informació que tenia emmagatzemada.
1968

Twistor Memory

Bell Labs va desenvolupar Twistor Memory enrotllant cinta magnètica al voltant d’un cable elèctric. Es va utilitzar entre 1968 i finals del 1970, abans de ser totalment substituït pels xips de RAM.
1970

Memòria de bombolla

La memòria de bombolla (Bubble memory) és un tipus de memòria d’ordinador d’emmagatzematge no volàtil que utilitza una pel·lícula de material magnètic de petit gruix que conté petites zones magnetitzades conegudes com bombolles, que emmagatzemen un bit de dades cada una.
1971

Disc flexible de 8″

IBM va començar a desenvolupar un sistema econòmic d’emmagatzemament de dades. Com a resultat, va néixer el disquet e 8″. Un disc, portable i emmagatzemable, fet d’un film magnètic protegit per plàstic, que permetia guardar informació de manera més ràpida i fàcil.
1976

5.25″ Floppy

Allan Shugart va desenvolupar el Disc de 5,25″ el 1975. Shugart va crear un disc més petit perquè el de 8 polzades era massa gran per a ordinadors de sobretaula normals. Els discs de 5,25″ tenien una capacitat de 110Kb i eren més ràpids i barats que els seus predecessors.
1980

CD

James T. Russel creia que es podia utilitzar la llum per emmagatzemar música. El 1975, Philips van contractar a Russel i li van pagar milions de $ perquè desenvolupés el Disc Compacte (CD), i ho va acabar aconseguint el 1980, quan ho va presentar a Sony.
1981

3.5″ Floppy

El disc de 3,5″ tenia bastants avantatges davant el seu predecessor. Tenia una part rígida de metall que cobria i feia més resistent el film magnètic del seu interior.
1984

CD Rom

El CD-ROM, també conegut com a Compact Disk Read-Only Memory, utilitzava el mateix format físic que el CD d’àudio per emmagatzemar informació. El CD-ROM codifica petites parts d’informació sota la superfície de plàstic del disc, la qual cosa permet grans quantitats de data emmagatzemada.
1987

DAT

El 1987, Sony va crear el Digital Audio Tape (DAT). Va redissenyar la cinta de cassette d’àudio amb una cinta magnètica de 4 mil·límetres, dins d’una cobertura protectora.
1989

DDS

Sony i Helwett Packard van crear el format Digital Data Storage (DDS) per tal d’emmagatzemar i guardar informació d’un ordinador, a una cinta magnètica. El format DDS evolucionava de la tecnologia DAT.

1990

MOD

El Magneto-Optical Disc, va aparèixer al sector de la tecnologia de la informació el 1990. Aquest format de disc òptic, utilitzava una combinació de tecnologies òptiques i magnètiques per tal d’emmagatzemar informació digital.
1992

MiniDisc

El MiniDisc podia guardar tot tipus d’informació, tot i això, predominava al sector de l’àudio. La intenció del MiniDisk era la de substituir el cassette d’àudio abans que fos eliminat el 1996.
1993

Compact Flash

El CompactFlash (CF), també conegut com a “Flash drives”, s’utilitzava com a memòria interna per guardar informació. Els dispositius CF s’utilitzaven en càmeres digitals i ordinadors per guardar informació.
1994

Zip

El dispositiu ZIP es va popularitzar el 1994 per guardar arxius. Era un sistema de disc d’un sol ús proporcionat per Iomega.
1995

DVD

El DVD es va convertir en la futura generació d’emmagatzemament en discs. Era un disc amb més capacitat, més ràpid i utilitzat per a informació multimèdia.
1995

SmartMedia

Toshiba va treure al mercat SmartMedia el 1995, una targeta de memòria flash, amb la intenció de competir amb MiniCard i ScanDisk.
1995

CD-RW

El Compact Disc Rewritable, era una versió del CD-ROM amb la possibilitat de ser regrabable, la qual cosa permetia als usuaris guardar informació sobre informació prèviament gravada.
1997

Multimedia Card

La Multimedia Card (MMC) utilitzava una tarja de memòria flash per emmagatzemar informació, i va sortir al mercat de mans de Siemens i ScanDisk el 1997.
1999

Microdrive

Un USB Flash Drive, utilitza memòria NAND-type flash per emmagatzemar. El dispositiu es conecta a una interfície USB a qualsevol ordinador.
2000

SD Card

La tarja Secure Digital (SD) incorpora encriptació DRM que permet emmagatzemar grans arxius. Les targes SD estàndard mesuren 32mm x 32mm x 2,1mm, i se solen utilitzar per guardar informació per a dispositius mòbils.
2003

Blu Ray

El Blu-Ray és la nova generació de discs òptics utilitzats per guardar vídeo en alta definició i densitat d’informació. El Blu-Ray rep el nom del làser blau que permet emmagatzemar més informació que un DVD estàndard.
2002

xD-Picture Card

Olympus i Fujifilm, van crear la xD-Picture Card el 2002, que s’utilitzava exclusivament per càmeres Olympus i Fujifilm.
2004

WMV-HD

El Windows Media High Definition Video (WMV-HD) és una codificació de vídeo per a Microsoft Media Video. WMV-HD és compatible amb ordinadors amb plataforma Windows, Xbox i PlayStation.
2005

HD-DVD

El High-Density Digital Versatile Disc (HD-DVD) és la versió de Blu-Ray que promocionaven Toshiba, NEC i Sanyo.
2008

Holographic

El futur de la memòria de l’ordinador resideix en la tecnologia hologràfica. La memòria hologràfica pot emmagatzemar dades digitals a alta densitat a l’interior dels vidres i els foto-polímers. L’avantatge de la memòria hologràfica resideix en la seva capacitat per emmagatzemar un volum de mitjans de gravació, en lloc de fer-ho només en la superfície dels discos. A més, permet que es produeixi un aspecte 3D anomenat volum de Bragg.
2014

Emmagatzemament al núvol

L’emmagatzemament al núvol és l’actual revolució pel que fa a emmagatzemament d’informació. Ja sigui com a backup o com a repositori d’informació, el núvol (cloud) aporta unes característiques de mobilitat, flexibilitat i escalabilitat, que cap dels seus predecessors havia desenvolupat. Gràcies a l’accés fàcil a Internet des d’arreu el món, podem disposar d’infinits volums d’informació sense tenir en compte el dispositiu, el volum o la ubicació.
Gràcies a aquests avantatges, l’emmagatzemament al núvol o el Cloud Computing són la solució ideal per a tot tipus d’empresa i organització. En un món globalitzat on l’exportació i mobilitat és una realitat present, els dispositius i sistemes d’informació s’han d’adaptar a les necessitats dels usuaris, facilitant la feina i millorant l’experiència de treball en tot moment.

Coneix els serveis al núvol?

L’invitem a descobrir els productes i serveis que oferim, i a que comprovi com passar al núvol la seva instal·lació és una gran inversió.

 

Imatge: Gus Morais

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *